Fitxa tècnica:

           

Dirección	Stanley Kubrick
Dirección artística	Eric Orbom
Producción	Edward Lewis James C. Katz (restauración de 1991)
Diseño de producción	Alexander Golitzen
Guion	Dalton Trumbo Basado en la novéla homónima de Howard Fast Calder Willingham Peter Ustinov
Música	Alex North
Fotografía	Russell Metty
Montaje	Robert Lawrence Irving Lerner
Escenografía	Russell A. Gausman Julia Heron
Vestuario	Valles William Ware Theiss
Protagonistas	Kirk Douglas Laurence Olivier Jean Simmons Charles Laughton Peter Ustinov Tony Curtis John Gavin Nina Foch John Ireland Herbert Lom John Dall Charles McGraw Joanna Barnes Harold Stone Woody Strode Peter Brocco Paul Lambert Robert J. Wilke Nick Dennis John Hoyt Frederick Worlock
Datos y cifras
País	Estados Unidos
Año	1960
Género	Acción, aventuras, biografico, drama, histórico
Duración	184 minutos (198 minutos en la versión de 1991 sin censurar)
Compañías
Productora	Bryna Productions
Distribución	Universal Pictures
Presupuesto	12.000.000 $

Espartaco, la pelicula:

''Espartaco'' és una pelicula Estadounidense de l'any 1960 dirigida per Stanley Kubick Kirk Douglas, Laurence Olivier, John Gavin, Jean Simmons, Charles Laughton, Peter Ustinov, Herbert Lom, Woody Strode, y Tony Curtis en els papers principals. Basat en la novel·la històrica homónima de Howard Fast. El guió escrit per Dalton Trumbo, retracta la figura d'espartaco i els fets succeits a la 3a guerra Servil. Està galardonada amb 4 premis oscar

Argument:

La història comença en una pradera de Libia, en la qual Espartac, esclau de Tràcia,va en auxili d'un ancià que cau fatigat per la seva càrrega. Un soldat romà assola Espartaco i li ordena que torni a la feina, sent mossegat al turmell. Per això,Espartaco és castigat a morir de fam. Léntulo Batiato un traficant d'esclaus i preparador de gladiadors, arriba a la pedrera buscant nous reclutes per a la sevaludus (escola de gladiadors), comprant a Espartaco i varis mes. Aquests són portats a Capua per ser entrenats per Marcellus, qui provoca a Espartaco perquè aquest li doni un motiu per matar-se.
Mentre era entrenat com gladiador, Espartaco s'enamora d'una altra esclava,Varinia. Després de molts combats a mort a la mateixa escola de gladiadors,organitzat per satisfer els capricis d'uns patricis (Marcus Licinius Crassus,Marcus Publius Glabrus, Claudia Marius i Helena Glabrus) fa pensar als esclaus sobre la seva condició i, liderats per Espartac, desencadenen una rebel·lió que amb el temps va arribar a amenaçar la mateixa Roma. Durant aquest camí,Espartaco venç exèrcits, té un fill i comercia amb uns pirates que el traeixen.


Final de la película:

LA VIA AUGUSTA

La Via Augusta és la calçada romana més llarga de tota la Península Ibèrica, amb un recorregut total aproximat de 1.500 quilòmetres des dels Pirineus fins a Cadis, travessant la Comunitat Valenciana al llarg d'uns 425 Km
Reuneix un dels conjunts de mil · liaris més importants de tota la Hispània, amb almenys 96 monuments, 20 dels quals es té referència que estaven distribuïts per tot el territori valencià.
A més poden observar-se encara avui algunes restes de la pròpia calçada i vestigis de mansions, ponts, centuriacions, viles, arcs monumentals, toponímia etc., El que afegeix un excepcional interès històric, cultural i fins i tot religiós, al ja inherent interès recreatiu i turístic que presenta.
La Via Augusta va ser l'eix principal de la xarxa viària en l'època dels romans, i la que ha anat vertebrant la Comunitat Valenciana al llarg de la història.
Ha rebut diferents denominacions segons les èpoques: Via Hercúlia, Via Heráclea, Camí d'Anibal, Via exterior, Camí de Sant Vicent Màrtir i Ruta de l'Espart, però és comunament coneguda per Via Augusta, degut, amb tota seguretat, a les rectificacions i reparacions que l'emperador August va efectuar en la mateixa entre els anys 8 i 2 aC
Des del punt de vista històric, la seva recuperació amb fins recreatius, turístics i culturals es presenta com una actuació que suscita gran interès, ja que ha estat un dels principals eixos de comunicació al llarg de diferents èpoques històriques: els romans la van traçar aprofitant un camí íber ja existent.

La Generalitat recuperará 450 kilómetros de la Vía Augusta entre las 3 provincias

LA FAULA

LA FAULA és un relat que narra anécfotes imaginaries en les quals els protagonistas acostumen a ser animals que actuen ,parlen i pensen com si fossin humans ; té una intenció moralitzant ,que apareix recollida, alfinal de la faula , en la moralitat .Esop donà forma definitiva al génere a Grécia amb la creaciò de les seves faules encara ara de plena actualitat .

Ho sabies ? 

El primer fabulista gres i in del més importants de la literatura ha estat ESOP.

Les seves faules entretenen i eduquen encara avui els infants i els grans .

Els déus de l'olimp

Quintiliano

Quintiliano

-Va néixer en Calgurris, en la província hispanrromana de la Tarraconense,  circa 39 Roma , c. 95 ), va ser un retòric i pedagog hispanoromà. Va fer els seus primers estudis a Roma , on el seu pare exercia la professió de rétor o advocat; allà adquireix una cultura general molt completa. 
Durant set anys, és professor d'eloqüència i advocat.
Torna a Roma l'any 68 després de l'assassinat de Neró, quan és proclamat Galba emperador, i desenvolupa una brillant i reconeguda carrera de vint anys com a advocat i professor de retòrica en la Roma de Vespasià ,Tito i Domiciano . Va obrir una escola pública de retòrica que va obtenir un gran èxit i li va fer guanyar al voltant de cent mil sextercios l'any. Li va ser encomanada l'educació dels nebots de Domiciano i els fills de l'emperadriu Domitilla. La seva fama prové no obstant això de ser el millor professor de retórica del món antic al costat de Isócrates . En aquesta matèria va aconseguir un prestigi tal que se li va nomenar professor oficial de la matèria amb retribució pública.
El final de la seva vida està senyalat amb una serie de dramas familiars, el mateix any que es va retirar, 89, a pérdre a la seva dona de 19 anys, en el 90, al seu fil primogénit que tenía 5 anys; y al 95, al segon, que tenía 10 anys.

Les calçades romanes:

Les anomenades calçades romanes constituïen una espessa xarxa que unia entre ells tots els territoris de cada província, i amb la capital, Roma. A la meitat de l'epoca imperial hi havien construit uns 80.000 Km de calçada i cadascuna amb un nom propi.

Tècniques de construcció:

Els enginyers militars dirigien la construcció i els esclaus feien les calçades.

El sistema de construcció era molt semblant al de una muralla.

-1er: Es feia una fossa gran d'un metre i mig d'alçada i 8m d'ample

-2on: Cuan s'establia el terreny, s'omplia de diverses capes;
1a capa: Era de pedres i runes. Hi era ben fortificada
2a capa: Era de grava mesclada amb calç
3a capa: Una lletrada de calç
4ta capa: Sorra i totxo triturat, i llavors ja es posaven les lloses de pedra.
No totes les calçades estaven fetes així, només les més cuidades que hi eren a barris importants o a calçades properes a les ciutats.

La xarxa viària:
Les primeres calçades que es van construir van ser a Itàlia. Calçades com; La Via Àpia, la Via Flamínia, la via Càssia,... Fins a 20 calçades d'aquestes sortien de roma cap a tots els lloscs de l'imperi. Per això es podia dir que totes les calçades portaven a roma. També  n'hi havia al llarg de les costes, com la via Augusta.

Utilitat de les calçades:

Els romans van construir les seves calçades per diversos motius:

-En un tipus de calçades es construïen per fer estratègies.

-Altres tenien un clar interès econòmic

-I finalment, hi havien altres que es construïen amb finalitats militars. 

El Narcisisme

- Narcisisme és una al·lusió al mite de Narcís,i es refereix al amor que dirigeix el subjecte a si mateix,pres com a objecte.

El narcisisme es pot manifestar com una forma patològica extrema en alguns desordres de personalitat,del qual el pacient sobreestima les seves habilitats i té una necessitat excessiva d'admiració.
En el seu ús col·loquial designa,un enamorament de si mateix.La paraula procedeix de l'antic mite grec sobre el jove Narcís,d'especial hermosura,qui es va enamorar de la seva pròpia imatge reflectida en l'aigua. 

En la mitologia grega,Narcís era un jove conegut per la seva gran bellesa.Les donzelles s'enamoraven d'ell a causa de la seva bellesa,però ell les rebutjava.Entre les joves ferides pel seu amor estava la ninfa Eco,que havia disgustat a Hera i aquesta li havia condemnat a repetir les últimes paraules d'allò que se li digués.

Un dia Narcís caminava pel bosc i va escoltar un soroll i va preguntar ''Hi ha algú''  i Eco va respondre ''Aquí,aquí'' .Narcís incapaç de veure-la oculta entre els arbres,va cridar ''Vine'',Eco va sortir d'entre els arbres amb els braços oberts.Narcís cruelment,es va negar a acceptar el seu amor i la ninfa,es va ocultar en una cova i allí es va ocultar en una cova i allí es va consumir fins que només va quedar la seva veu.Per castigar a Narcís per la seva deshonestedat,Némesis,la deessa de la venjança,va fer que s'enamorés de la seva pròpia imatge reflectida en una font.

Narcís,incapaç d'apartar la vista de la seva imatge,va acabar llançant-se a l'aigua.

Al lloc on el seu cos havia caigut,va créixer una bella flor,que va fer honor al nom i a la memòria de Narcís.

La ceràmica Grega i Romana:


La fabricació a grècia va ser molt important. Van destacar dues ciutats a la fabricació de ceràmica: Corint i Atenes La ceràmica grega es decorava molt, i representaven molts detalls de la vida quotidiana. La ceràmica Romana va imitar molts aspectes de la Grega, però es van vassar més en la seva capacitat funcional (no les decoraven gens, i estaven dissenyades per fer-ne un bon ús).

El procés de fabricació d'un vas de ceràmica tenia 2 fases:
-1er: moldelava la forma general del cos del vas de ceràmica
-2on: després, esperava a que s'eixugués i s'endurís per que es pogués pintar o fer incisions in despres es coïa a 900 graus centígrads, i al final l'envernissaven.

Hi havien diversos estils de ceràmica:
a)Vasos d'estil geomètric: amb decoracions de dibuixos geométrics
b)Vasos de figures negres: Es pinten figures negres sobre el fons natural vermellós de l'argila
c)Vasos de figures vermelles: Contrari a les de les figures negres, es pinta amb argila en un fons negre
d)Vasos de figues blanques: La superfície vermellosa del vas es recobreix de blanc i es pinten els contorns del les figures amb tinta negra

Durat els jocs olímpics s'atutaven fins i tot a les guerres.

Cada quatre anys se celebraven auquests jocs en honor de Zeus Olímpic i eren tan importants que s'aturaven  fins i tot les  gerres ,la qual cosa s'anomenava Pau Sagrada. En aquella època els participants aspiraven a guanyar la corona d' olivera .

Les dones hi tenien prohibida l'assistència. Els atletes sempre anaven amb oli i si anaven despullats i per protegir la pell de la interperie s'untaven amb oli i s'hi escampaven arena . Amb l'arena també s'evitava que les mans rellisquessin

Apol·lo i Dafne

Apol·lo i Dafne és una estàtua realitzada per Gian Lorenzo Bernini entre els anys 1621 i 1623. Pertany a l'estil barroc.

Es tracta d'una escultura a grandària real, de marbre, exposada a la Galeria Borghese a Roma.

Representa el mite de Dafne, nom que en grec significa llorer. Era una nimfa filla del déu-riu Peneu que transcorre per la regió de Tessàlia. El déu Apol·lo, afectat per una de les fletxes d'Eros, l'estimava, però ella no li corresponia i l'esquivava. En una ocasió Apol·lo la va perseguir, i ella va fugir cap a les muntanyes per evitar-lo; llavors ella es va encomanar al déu del riu Peneo, que la va transformar en un llorer. Dels seus peus anaven sortint arrels i les seves extremitats es convertien en frondoses branques de l'arbre que des d'aquest moment va ser consagrat al déu Apol·lo i va passar a representar-lo.

Bernini captura la transformació de Dafne amb intensa emoció, retratant les diferents etapes dels seus canvis.L'obra ens demana que interactuem amb ella: vista des de l'esquena d'Apol·lo, la figura de Dafne queda oculta, mostrant-nos només l'arbre en què es transforma, de manera que girant al voltant de l'estàtua tenim una visió en el temps de la metamorfosis de la nimfa.

Durant els jocs olímpics s'aturaven fins i tot les gerres

Cada quatre anys se celebrava

Els primers jocs Olímpics

Els primers jocs olímpics

- Els primers jocs olímpics es remunten al 776 a.C. i es feien cada cuatre anys a l'estiu. Les festes duraben cinc dies:

• El primer dia se celebraven processons i sacrificis en honor de zeus.. 
• Els tres dies següents es dedicaven a curses de carros i de cavalls a l'hipòdrom, curses pedestres a l'estadi,      pentatló: cursa d'estadi, salt de llargada, llançament del disc, llançament de javelina i lluita) boxa, pancraci, etc.
• El cinquè dia es proclamaven vencedors, que rebien premi: una corona d'olivera. 

- A olimpia també es celebraven les Olimpiades femenines, en honor a la deessa Hera.

                                                                                       Ho sabies?

Gràcies a la iniciativa del francès Pierre de Coubertin,

es reiniciaren les Olímpiades, amb el mateix esperit de

 fraternitat entre els pobles i de divulgar l'esport amateur.

Se celebrà la 1 olmpíada de l'Edat Moderna, a Atenes,

 l'any 1896.

Recconstrucció del santuari d'Olímpia.

Origen mític de la via Làctia:

Els noms de les estrelles i les constel·lacións tenen noms de figures mitologiques i a més es creaven histories a partir de les constel·lacións i dels origens del univers. Així ocurreix al cas de la Via Làctea, que també li deien ''el camí de Santiago'' per que a l'edat mitja servia de guia per als pedegrins que es dirigien a Compostela. Segons la mitologia, la Via Lactea es va formar a partir de les gotes de llet que Hera, que dormida, va vessar cuan Heracles va treure el cap del mugró. Etimologicament ''galaxia'' es el mateix que ''lactea'', es a dir, llet.

Los nombres romanos

La manera en la que los Romanos eran nombrados varió y se transformó a lo largo del tiempo. No obstante estas variaciones siempre respetaron la tradicion y el espiritu de Roma. No fueron principalmente las estructuras de estos las que variaron, sino la manera de utilizarlas y de aplicarlas. Para lograr una mejor comprensión primero veamos cada una de las partes principales del sistema de nombramiento y luego hablaremos sobre como se fueron aplicando y variando a lo largo del tiempo.

Es interesante ver que el nombre no era otorgado el día del nacimiento de la criatura sino, generalmente, unos ocho días después.En ese momento, tras purificarlos (lustrare), a los niños se les daba el praenomen (equivalente a nuestro nombre de pila), siempre coincidente con el de alguno de sus antepasados; a las niñas se les daba su nomen, siempre coincidente con el de su familia (gens). De este modo, las niñas de las gens Iulia (Julia) se llamaban todas Julia, y Cornelia las de las gens Cornelia, incluso con posterioridad a su matrimonio. Únicamente se les podía añadir un cognomen que correspondía a un numeral para distinguir su posición en el nacimiento: Prima, Secunda, Tertia, ..., Minor.

Los nombres masculinos se componían básicamente de tres partes (praenomen, nomen y cognomen), mientras que las mujeres sólo tenían las dos últimas. Praenomen: similar a nuestro nombre de pila, pero seleccionado de una lista realmente corta (apenas un par de decenas). Normalmente asociado al de algún antepasado de la familia y todos identificables con una abreviatura que simplificaba su escritura. Abreviatura Nombre Abreviatura Nombre A. Aulus Mam. Mamercus Ap. Appius N. Numerius C. Caius (o Gaius) P. Publius Cn. Cnaeus (o Gnaeus) Q. Quintus D. Decimus Ser. Servius K. Kaeso Sex. Sextus L. Lucius Sp. Spurius M. Marcus T. Titus M'. Manius Ti. Tiberius Nomen: sería un primer apellido que correspondía al nombre de la gens o familia a la que pertenecía la persona. Cognomen: el equivalente al segundo apellido, normalmente creado como mote aplicado a la persona o en relación a un hecho puntual. Ejemplos: Publius Cornelius Scipio Africanus maior, padre de: Publius Cornelius Scipio, hijo mayor del primero y padre adoptivo de: Publius Cornelius Scipio Aemilianus Africanus minor Julia (hija de Julio). La adopción Un hombre que no tuviera un descendiente masculino, en los tiempos Republicanos, podía adoptar y pasar su nombre a un hijo adoptivo. Vemos un ejemplo de esto en Augusto, cuyo nombre original era Gaius Octavius Thurinus. Cuando es adoptado por César su nombre pasa a tomar el praenomen, el nomen y el cognomen de César más la adición de su antiguo nomen transformado en adjetivo. Es por esto que Augusto, al enterarse de la adopción por parte de César cuando su testamento es leído, cambia su nombre a Gaius Julius Caesar Octavianus. Indicando así su nueva gens y familia, junto a su antigua gens como adjetivo. Esclavos y libertos Un esclavo podía tener un nombre dado por su dueño o bien parte de su nombre antiguo, si es que había sido capturado. Si el esclavo se convertía en liberto, éste tomaría el praenomen y nomen de su patrón, si su dueña era una mujer, tomaría el praenomen y nomen del padre o esposo de su dueña, dejando su antiguo nombre como cognomen; en el caso de la mujer liberada tomaría la versión femenina de su dueño o dueña de nomen y el posesivo del nomen de su antiguo dueño/a. Esto no indicaba que el liberto se volviera un ciudadano, si es que no era liberado formalmente, ya que carecería de indicación de tribu de voto en su nombre. Por ejemplo si el patrón del liberto fuera Gaius Julius Caesar y su esclavo Vesto, al transformarse en liberto pasaría a llamarse Gaius Julius Vesto.